Les Sessions:

​

Després de fer el test individual a cada alumne començarem a treballar amb aquesta web per tal de fer un aprenentatge musical pràctic i teòric a la vegada. Ho farem amb la percussió corporal i les lectures que hi ha a la pàgina web així com amb la flauta dolça, els xilòfons i la veu.

Una vegada aconseguim alinear el nivell del grup-classe en quant als principis bàsics per fer sonar els o els altres instruments, assolint els principis que ho han de fer possible: pulsació, ritme, notes, lectura... el professor escollirà el repertori de Nadal per començar a treballar les obres que mesos després tocarem en públic. Un cop triat aquest repertori que s’haurà adequat la tonalitat com a les exigències d’instrumental Orff (mancança de notes cromàtiques) i flauta (dificultat de digitació), a la tessitura vocal (ja que la major part de les obres arranjades també disposen d’arranjament vocal) passarem a ubicar-nos dins els instruments que cada alumne consideri des de la seva destresa i/o interès. De manera que es podran distribuir per línies melòdiques de cada instrument i segons el diferent nivell de dificultat per poder adaptar-se a la diversitat de l’alumnat.

Escollirem el nombre de veus a ensenyar en cada arranjament, atenent-se a les característiques de cada grup (diversitat dels alumnes i/o disponibilitat instrumental). Si, un cop distribuïdes les veus, encara queden veus a interpretar, aquestes sonaran a la base instrumental.

Les partitures, les particel·les i les fitxes es podran descarregar de la pàgina web en format pdf.

Els arranjaments estan pensats per ser tocats amb flauta dolça soprano, instrumental Orff (carillons, xilòfons i metal·lòfons), teclat, guitarres i instruments de petita percussió o bateria. Donat que no tots els centres compten amb tots aquests instruments, s’ofereixen alternatives per a poder-los substituir per altres. També s’ofereixen alguns arranjaments amb percussió corporal, ja que aquesta pràctica és molt engrescadora i obre un gran ventall de possibilitats creatives. La descoberta del propi cos, en la seva riquesa tímbrica i en la seva capacitat per fer ritmes, es veu reforçada quan aquesta experiència es realitza en grup i s’observa la quantitat d’efectes sonors que es poden aconseguir.

Per tal de facilitar l’estudi i assaig de les obres, s’ofereixen MIDIS, que són el resultat sonor de la partitura arranjada. Els Midis es poden emprar per poder assajar a casa ja que aquests estan enregistrats a un tempo més lent que el de la base instrumental, en mp3.

 

Audició prèvia.

Per començar a treballar aquestes obres la primera recomanació és que es faci l’audició de l’obra original, seguint la fitxa didàctica que haurem donat prèviament a l’alumnat.

 

Tempo

Per emprar les paraules italianes que designen el tempo, s’ha seguit la classificació acceptada pels compositors actuals:

• largo 40

• adagio 50

• andante 60

• moderato 80

• allegretto 100

• allegro 120

• vivace 130

• presto 160

• prestísimo 180

 

Timbre/instrumentació

Les veus estan pensades de la següent manera:

Els arranjaments estan pensats per a flautes sopranos, instrumental Orff, guitarra, bateria o petita percussió i teclats, però, lògicament, cada professor pot decidir els canvis necessaris atenent-se a les

característiques del grup i a la disponibilitat d’altres instruments.

Els arranjaments tenen de 4 a 9 veus (nombre de particel·les) tot i que, de vegades, en una mateixa particel.la podem trobar dues veus. Per exemple: la 1a veu sovint té escrit dues veus de flautes o una de flautes més els acords de guitarra. També la 2a veu, carillons, pot comptar amb carillons primers

i carillons segons.

 

- Flautes soprano 1-2. Normalment s’encarreguen de fer la melodía principal i una segona veu complementària. Les alteracions que es poden trobar són: fa#, sib, sol#, mi’b. L’àmbit que abarquen és de do3 a la4. Aquests instruments poden ser substituïts per qualsevol altre instrument melòdic de què es disposi (violí, flauta travessera, clarinet, oboè, teclat amb una mà -piano/sintetitzador- ).

 

- Carillons cromàtics 1-2. Aquests s’encarreguen de fer les alteracions que amb la resta d’instrumental Orff no es poden fer o amb flauta serien massa difícils. Si l’alumne és hàbil, pot fer les dues veus alhora; sinó es pot interpretar amb dos alumnes. Aquest instrument també pot ser substituït per qualsevol altre instrument melòdic de què es disposi (violí, flauta travessera, clarinet, oboè, teclat amb una mà - piano/sintetitzador- ).

 

- Xilòfons sopranos 1-2. Estan tractats com a instruments melòdics, fan la melodia principal o dialoguen amb les flautes; i, en alguna ocasió, com a instruments polifònics (fent dues notes a la vegada). Tenen poques alteracions (fa# i sib), i en algun arranjament cal que es coloquin les

plaques per deixar fa i fa# i si i sib. A les fitxes didàctiques de cada arranjament s’especifica l’àmbit per a què es puguin treure les plaques que no s’hagin de tocar i, d’aquesta manera, facilitar la interpretació.

 

- Xilòfons contralts 1-2. Aquests instruments poden ser doblats o substituïts per xilòfons baixos, que reforçaran els greus. També poden ser interpretats per teclat (a una mà), per violoncel o altres

instruments melòdics greus.

 

- Metal·lòfons sopranos. Donat que el seu so és més llarg que el del xilòfon, sovint és tractat com a instrument polifònic, per reforçar les harmonies.

 

- Metal·lòfons contralts. Aquests instruments poden ser doblats o substituïts per metal·lòfons baixos, que reforçaran els greus. També poden ser interpretats per teclat (a una mà) o per guitarra.

 

- Teclat. (Piano elèctric o acústic, sintetitzador, orgue elèctric). Si hi ha algun alumne que ja sàpiga tocar algun d’aquests instruments, pot tocar ell sol les dues parts. Si no és així, aleshores, pot ser tocat per dos alumnes. Normalment, el pentagrama de la mà dreta fa la melodia principal i el de la mà esquerra fa acords simultanis o arpegiats. En algun arranjament, s’ofereixen dos pentagrames que són, en realitat, dues versions –fàcil o més elaborada- del mateix acompanyament.

 

- Guitarra. Alguns arranjaments porten sobre la primera veu els noms dels acords (i en alguns també la tabulatura) que aquest instrument pot interpretar.

 

- Percussió. En la major part d’obres s’ha optat per acompanyament de bateria. És cert que no tots els centres en disposen però, des d’aquí, aprofito per destacar el paper motivador que té aquest instrument entre els alumnes, adolescents i joves. He pogut constatar com tot l’alumnat se sent atret per aprendre a fer els ritmes més bàsics i sovint, al cap de poc temps, són els mateixos alumnes que et mostren els seus avenços i aviat, en saben més que el propi professor. De totes maneres, si no es té bateria es pot emprar la base instrumental que apareix al treball “Què cantem avui?” (on sí que hi apareix la bateria) i afegir petita percussió (maraques/ous d’arròs, caixa xinesa/claves, triangle, cascavells, pandero/pandereta, güiro, ...) reforçant els ritmes

bàsics. A continuació teniu una guia de l’escriptura de bateria (cal dir que apareixen dues maneres d’escriure el bombo, la caixa i els tom toms per poder aconseguir la sonoritat desitjada:

 

 

 

- Percussió corporal. Algunes obres arranjades proposen un acompanyament de percussió corporal senzill, tot i que de vegades desxifrar-ne en un primer moment l’escriptura pugui semblar complicat.

Aquest tipus de pràctica musical és molt engrescadora per tota classe d’alumnat i té molts altres avantatges: no cal instrumental, no cal saber llegir música, dona un ample marge de creativitat als alumnes,...

 

 

Els sons més senzills que s’han emprat en aquests arranjaments són:

- peus: picar de peus a terra.

- mans a cuixes: picar de mans sobre cuixes.

- mans a pit: picar de mans (només amb els dits, perquè no sigui tan fort) sobre el pit.

- Palmada greu: picar de mans amb forma molt arrodonida –a la flamenca-.

- Palmada estrella: estirant tots els dits, amb la ma oberta i sens separar-les després de fer el cop. Té un so una mica més agut que l’anterior.

- Palmada aguda: picar de mans com si aplaudíssim.

- Palmada a la boca: Boca fent “o” i picar amb la part de dalt dels dits i recolzant la resta de la part interna de la ma a la barbeta.

- Palmada a galtes: Boca fent “o” i picar amb la part de dalt dels dits a cada galta alternativament.

- Pitus: amb els dits polze i cor de cada mà entrexocats, fent caixa de ressonància amb els dits anular i petit –aguantant-los a la palma de la mà-.

 

 

Forma:

Partirem del coneixement estructural de les obres per tal de fer una pràctica més eficient. Per exemple explicarem:

- Intro: introducció. Podem trobar des d’una frase musical sencera a uns pocs compassos que preparen la entrada del tema principal. No s’hi compten les claquetes inicials que sonen a la base instrumental (mp3).

- A: tema A

- B: tema B

- C: tema C

- T: tornada. Aquest tema el distingim dels altres (A, B, C,...) perquè en música moderna és una part fàcilment reconeixible per l’alumnat. És el tema que manté la mateixa música i la mateixa lletra, en totes les seves aparicions. En castellà es diu “estribillo”. Encara que aquests arranjaments siguin instrumentals i, per tant, no hi ha el text, pot ser que s’interpreti junt a un grup vocal o, senzillament, pot ser que els alumnes coneguin l’obra i puguin reconèixer aquesta part.

- Interludi: passa el mateix que amb la tornada, en el sentit que, aquesta és la part instrumental que apareix al mig d’una obra vocal moderna, on algun instrument –guitarra elèctrica, ....- substitueix per

uns moments al cantant i fa un solo (sovint una improvisació o variació sobre el tema principal). En l’arranjament, aquesta part pot ser també un moment per a les improvisacions d’alguns alumnes (sobretot en aquelles obres on es pot emprar l’escala pentatònica) o un moment per aturar-se mentre sona la base instrumental.

- Pont: petita part que enllaça un tema amb el següent, no té la mateixa entitat temàtica que l’interludi.

- A’, B’,... De vegades, els temes apareixen amb alguna variació, aleshores està indicat amb l’apòstrof al costat.

- Coda. Part final de durada variable (uns pocs compassos o una frase sencera) que ens porta cap al final de l’obra.

Els temes anacrúsics es compten des del primer compàs sencer. En algunes obres trobem doble funció per el·lipsis, és a dir, que el final d’una part també és començament de la següent. En aquests casos, a la fitxa, el compàs s’ha comptat dues vegades.